Mines números 1 i 2.
No veig clar per on avançar. En front, el que deuria ser un torrent, està totalment embardissat i és alhora el camí per on, girant-se cap a la dreta, dirigir-se a l’antiga pedrera. No hi ha traça de cap sendera.
Decideix-ho pujar pel pendent costerut de la muntanya rodejant la depressió pel vessant dret. Hi ha un munt d'arbres caiguts. Però situats a dalt, l’esvoranc cau verticalment i caldria material per baixar-hi. D’aquí és veuen les boques, amb el zoom de la cambra faig unes fotos. 
La del número 1 és la que presenta senyals evidents d’estar ocupada per algun indigent.
Crido... i aviat surt el que l’habita. No contesta però s’enfila pel costat esquerra de la boca, pujant l’estimball tot agafant-se a arrels i brancatge. És l’accés!
M’hi acosto i el crido... recula i s’amaga dins del cau.
Ara ja he vist per on s’entra i segueix-ho el seu camí. Ens trobem cara a cara.
Hem presento i li dic que he vingut a fer unes fotos de la mina llarga. Contesta amb monosíl·labs i senyala cap a la mina del costat.
Mina número 2
Vaig a la segona mina, fent un flanqueig rocós i després una grimpadeta. És una boca alta en forma diaclasada, probablement seguint un filó. Pocs passos i hi ha un pou d’uns tres metres amb un spit per instal·lar el material de descens. Al fons hi ha un munt de deixalles.
Mina número 1
Li demano d’on és... silenci... li torno a demanar... li dic si és marroquí... i finalment respon que és algerià. Aleshores continuo parlant-li en francès i ara si que s’inicia un diàleg. M’explica que aquesta mina és casa seva, que hi habita fa més de cinc anys, i que és dedica a recollir ferralla per menjar. Té 56 anys i és diu Thaer (costa d’entendre, a la web cerco aquest nom i m’envia a una ciutat algeriana) de manera que no sé si m’ha dit que ve d’aquesta ciutat o si és el seu nom. Potser les dues coses alhora. També m'explica més coses de la seva vida, que ja no té família, que ni a França ni aquí no ha trobat feina, que no té papers, etc.
Li ensenyo la topo de la mina i pregunta com son les galeries que hi ha al final del tram d’entrada, ja que ell no les ha recorregut. L’hi explico el que diuen els papers i finalment els hi dono. Torno a demanar permís per fer les fotos... i ara si, retira les fustes que bloquegen l’entrada i em deixa passar.
Situo el frontal i obro el llum Vaig ràpid, faré les fotos de sortida.
Fa una olor intensa, en realitat fa pudor, avanço entre muntanyes de deixalles, fins i tot tinc que pujar-me a quatre grapes per un matalàs recobert de mantes i plàstics, que ocupa tota l’amplada. Més endavant les rates, com a mínim una dotzena, ben grosses, fugen espaordides de tanta llum. I després d’una botella de butà, m’aturo; el terra és molt fangós...merdós... efectivament, cagarades i pixum a dojo, una ferum insuportable. Tot i que ja veig els conductes laterals, la conclusió és clara, fins aquí he arribat i me n'entorno.
Segons la topo he recorregut 50 metres. Marxo ràpidament, fent fotos, i en la boca de sortida li dono un bitllet de deu euros. Fa un somriure que potser fa anys que no feia i em diu que puc tornar qual vulgui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada