El Refugi antiaeri de Les Escoles. Sant Just Desvern (Baix Llobregat).

 

En ple nucli urbà de Sant Just Desvern i formant part de l‘esplèndid equipament educatiu municipal de les Escoles, des de l’any 2018 està obert a la visita pública un singular testimoni del que va ser un tràgic episodi de la nostra història recent i que encara es manté ben viu en la memòria col·lectiva:

Es tracta del refugi antiaeri bastit l’any 1938 per la Junta de Defensa Passiva local, amb l’ajut de la col·lectivitat local de paletes i el conjunt de la població, un monumental record, rescatat de l’oblit, del que va ser una gesta gairebé èpica protagonitzada pels nostres pares i avis: La ferma resistència a una agressió d’una magnitud sense precedents i sota unes circumstàncies desfavorables i realment aterridores, les quals cal esperar que no es tornin a repetir mai més.

Durant l’estiu i tardor de l’any 2009 un equip de membres del Centre d’Estudis Santjustencs (CES), integrants alhora del llavors actiu Grup Espeleològic Rats Penats (GERP), que des de feia temps anàvem seguint la pista d’aquest refugi, tot treballant en estreta col·laboració amb l’Ajuntament de Sant Just Desvern, vàrem poder localitzar un accés a les seves galeries després d’haver fet una petita excavació.

Descripció del refugi tot interpretant la seva morfologia:

Com en totes les obres d’aquest tipus, un cop determinats els respectius emplaçaments de les dues boques d’accés i havent-se definit el recorregut que hauria de tenir la galeria subterrània que les havia d’enllaçar, els seus constructors van establir a l’exterior tota una sèrie de punts fàcilment accessibles situats a cosa d’una vintena de metres l’un de l’altre, en els quals es començarien a perforar els pous d’accés als diferents trams de l’excavació i que alhora haurien de servir pel buidatge de les terres extretes. Tal extracció, segons testimonis, es va realitzar mitjançant corrioles i preferiblement amb torns, el rendiment dels quals era notablement superior.

Els pous baixaven fins assolir la cota abans esmentada de 10 metres per sota del nivell del carrer, i en aquest punt es començava a fer la excavació des d’un punt a l’altre, obrint dues galeries que avançaven en sentit contrari fins que tots dos fronts d’excavació es trobessin.

Per tal d’optimitzar esforços es va treballar segons el mètode que sempre s’havia emprat en la construcció de les mines d’aigua, tècnica prou coneguda pels minaires i paletes santjustencs. Així, en una primera fase de la foradada les galeries excavades es van fer d’unes dimensions mínimes, les suficients per a poder anar avançant, i un cop aconseguit l’enllaç es va procedir a eixamplar-les fins assolir la secció que el refugi tindria d’una manera pràcticament constant: 1,25 a 1,35 metres d’amplada per una alçada de 2 metres amb sostre resolt mitjançant volta escarcera d’uns 15 cm. de fletxa, que en alguns trams molt puntuals disminuïa fins arribar a unes dimensions mínimes, presentant llavors sostres pràcticament plans.

Pel que fa al terreny en què es treballava, la major part del recorregut està estructurat en els materials quaternaris del plistocè de la plana al·luvial del Pla de Barcelona, constituïts bàsicament en la seva totalitat per argiles vermelles relativament toves i fàcils d’excavar, les quals, en les proximitats de la boca del carrer de l’Ateneu comencen a trobar-se barrejades amb peudemont ric en carbonat càlcic, presentant llavors en alguns sectors uns horitzons de recarbonatació, coneguts com a capes de torturà, que en ser sensiblement més dur que els materials anteriors, venien a dificultar una mica els treballs.

Es pot considerar que en aquests materials, el rendiment d’una persona que estigués treballant a un ritme raonable es podia establir, més o menys, en un metre cúbic excavat per cada tres hores de feina.

No va ser així quan es va excavar el sector situat en el punt on confluïen dos dels trams previstos i les galeries giraven noranta graus per deixar el carrer Montserrat i anar cap a l’Ateneu. En excavar el pou de buidatge que es va fer en aquell punt, després d’haver aprofundit els primers cinc metres en les toves argiles habituals, es van trobar que el nivell subjacent estava constituït per les pissarres de finals de l’Ordovicià i del Silurià, provinents del glacis de Collserola, i que es van mantenir durant tota l’excavació del pou fins la fondària desitjada, així com també durant uns quants metres de la galeria, la qual cosa els va suposar un esforç addicional, tenint, però la contrapartida de que aquest sector seria després la part més sòlida i estable del refugi.

Un cop finalitzada la foradada, i amb ella la necessitat d’evacuar a l’exterior les terres extretes en fer l’excavació, la major part dels diversos pous de buidatge existents van perdre la seva utilitat inicial, no deixant per això de ser de profit, ja que es van aplicar a una altra finalitat de vital importància: la ventilació del seu interior en previsió d’utilitzacions més o menys llargues per un volum considerable de públic.

Això ho aconseguirien creant un circuit de ventilació estàtica basat en espiralls zenitals amb sortida a l’exterior que, aprofitant qualsevol brisa exterior, i per efecte Venturi, afavorien la sortida de l’aire viciat de l’interior del refugi, i creaven una depressió que es compensava automàticament amb l’entrada d’aire fresc procedent de les boques d’accés.

Per fer-ho, cada porció de galeria on incidien els pous de buidatge es va bancar amb parets de maó i sostre de volta catalana de doble full lligada amb ciment ràpid, en la que van practicar un orifici a l’alçada de l’eix del pou. Aquest orifici seria la base de l’espirall, un conducte de 20 x 20 cm fet amb maons, que arribava a l’exterior, reblint després amb terra la resta del pou que el circumdava.

Després d’aquella primera exploració i en successives visites, vàrem procedir a l’aixecament de la seva topografia.

El refugi en xifres:

Fondària: 10 m.
Longitud: 165 m.
Amplada: 1,25 a 1,35 m.
Alçada: 2 m.
Superfície útil: 200 m2 aprox.
Capacitat: 600 persones (ratio: 3 pers./m2).

Un cop finalitzats els treballs de camp, els components del grup vàrem passar a confeccionar l’informe de l’exploració així com a dibuixar la corresponent topografia, còpia de la qual va ser lliurada a l’Ajuntament.

A partir d’aquell moment va ser l’Ajuntament, qui, conscient del valor patrimonial d’aquella descoberta, emprengué diverses campanyes consecutives de consolidació i adequació que van donar com a resultat la magnífica realitat actual del refugi.

Un monument perfectament visitable envoltat d’un exterior convertit en un espai de memòria amb murals i escultures al·legòriques, complementat amb equips individuals de realitat virtual que aconsegueixen transmetre al visitant una elaborada ambientació del drama que allà s’evoca (Per causa de l’actual pandèmia, el règim de visites a aquest refugi ha quedat temporalment suspès).

S’havia aconseguit rescatar de l’oblit l’existència d’aquest refugi i s’havia posat en valor fent-lo accessible al públic, donant al visitant una molt completa aproximació genèrica sobre els refugis antiaeris i les tràgiques circumstàncies que van motivar.la seva construcció.

Paral·lelament a les tasques físiques d’exploració i topografia sobre el terreny, també vàrem dur a terme una investigació tant documental, consultant diversos arxius, hemeroteques i publicacions, com de recerca oral, aconseguint reunir informació suficient per reconstruir la trajectòria històrica d’aquest refugi en concret des de la seva gènesi fins la redescoberta, passant pel fosc període en el qual fins i tot s’havia posat en dubte la seva possible existència.

Era aquesta la darrera fase que faltava per poder acabar de completar aquest llarg projecte col·lectiu: Treure a la llum un relat que ens apropés als que van ser els seus autèntics protagonistes amb noms i cognoms i ens fes reviure els seus anhels i neguits, els seus triomfs i les seves frustracions... La ferma lluita d’un poble contra l’adversitat i la manca de recursos per tal de fer front a una de les més salvatges agressions sofertes en aquest país durant la seva història recent.

 

Vídeo de la descoberta

El Refugi Antiaeri de les Escoles. Juli Ochoa  
A continuació podeu veure aquest complert document de 77 pagines en format pdf . 

Desplaceu-vos cap avall per visualitzar-les 

Juli Ochoa